El Pau havia crescut en un poble de la costa del Mediterrani. Li agradava apropar-se al moll on arribaven els pescadors que, tot seguint una tradició mil·lenària, realitzaven la dansa diària de fi de jornada plena d’energia i moviments coordinats, mentre descarregaven el premi d’un dia ple d’esforços.

Les gavines, eufòriques, s’apropaven a les embarcacions i participaven de l’espectacle on llavis i becs mostraven somriures plens de delit; cames i ales movien els cossos que participaven de la situació; oceà i cel es confonien en l’horitzó. En Pau era feliç.

Observava com els elements que, analitzats de manera separada, podien semblar distants i inconnexes, però que prenien forma en el seu conjunt. De fet solia pensar amb malenconia com  seria aquest paisatge tan conegut si algun dels elements que es complementaven entrellaçant-se no hi assistissin mai més. L’escena que tan fascinava qui venia a veure-la era tenyida precisament d’aquesta diversitat, que unida, l’omplia de bellesa.

Però no només s’emocionava en veure els elements coneguts, sinó que també somniava.  Li agradava deixar vagarejar la seva ment tot navegant sobre el blau en moviment. Viatjava fins a una comunitat llunyana. Una comunitat unida pel mateix mar, les mateixes gavines que volaven lliures de poble en poble, cercant els peixos que nedaven oceà enllà.

S’imaginava gent com la del seu poble. Potser amb els trets facials lleugerament diferents, amb una llengua que sonava estranya a les seves orelles. Les olors, tret de la sal del mar i de l’olor de la pesca, tenien també un toc diferent. Als carrers, de poble de costa, tot i ser emblanquinats, se’ls donaven usos diferents. Potser hi havia més nens jugant als carrers, potser les plantes que penjaven dels balcons tenien colors diferents.

O potser eren les gestualitats les que canviaven, transformant completament la realitat que l’envoltava amb la seva màgia. En tot cas, en Pau somniava que els seus habitants s’estimaven tant aquells carrers com els pescadors ho feien amb les vies que l’envoltaven.

Per això en Pau es va omplir d’angoixa, de desconcert i d’impotència en veure les imatges que apareixien a la televisió en els últims mesos. Tothom en parlava i a la ràdio s’escoltaven les entrevistes, les vivències de qui havia anat a un indret llunyà (o proper) en cerca de la veritat. Recordava les grans migracions fruit d’una història no tan passada entre els companys del propi país, però també dels països pròxims.

Migracions que es fonamentaven en una esperança compartida, en fugir d’un terror que els perseguia. Migracions que creixien a mida que la fam reduïa l’energia dels qui marxaven en pols que voleiava en la més lleu brisa. Migracions que com una flor enmig d’un camp calcinat, erigien símbols nascuts del que semblava una desesperació sense fi.

Patia. Les persones que solia imaginar mar endins assegut des del moll també estimaven els del seu voltant. Convivien amb les gavines, amb la fauna oceànica i amb les muntanyes de l’entorn. Es preocupaven per l’educació dels seus fills, els llegien contes als capvespres i els cantaven cançons als matins. Se sentien segurs i confortables en les seves llars, contents dels records que hi havien emmagatzemat dia rere dia.

Se sobresaltava en pensar que les aigües que tan idíl·licament apareixien al seu paisatge podien ser destí de misèries, de patiments, de fugides i d’horrors inimaginables entre la seva calma marítima. Es va enrabiar. Els ulls que contemplaven el mar i que somniaven en una comunitat llunyana, però tan propera a la vegada es van emplenar d’impotència.

On quedava la dignitat? On s’havia amagat la solidaritat de qui veu el patiment de l’altre? Potser per por, potser per desconeixement, potser fins i tot per antics recels fruit d’un relat esbiaixat. Els drets i la dignitat dels pobles havien quedat soterrats, relegats a segona fila.

De sobte en Pau es va omplir de força. De la complicitat entre aus i pescadors. De les onades que a través del vaivé podien destruir, construir, unir. No, l’Europa que volia era la que entenia les subtils, però identitàries diferències plenes de bellesa. L’Europa que valora la capacitat multifacètica de qui reconeix els qui en formen part i les seves habilitats. L’Europa que se centra en les persones que la conformen, sense les quals romandria un concepte buit i sense significat.

Exacte, Europa prenia sentit en comprendre la unió entre els pobles i les persones que compartien aquella mateixa mar, les muntanyes, la història i les esperances pel futur. Aquella unió per combatre l’horror passat, l’horror present.

Calia alçar el rostre, mirar fixament, sargir diferències, entrellaçar històries. Però sobretot, participar: de la pròpia història, del present comú.