La desafecció ciutadana envers la política ha passat de ser una mera preocupació a constituir-se com un problema que tant la OCDE (2001) com el Consell d’Europa (2001) introdueixen en les seves Recomanacions institucionals com un assumpte que necessita noves solucions. A mode d’exemple, des de les primeres eleccions democràtiques en el si de la Unió Europea l’any 1979 fins a l’actualitat, el percentatge de participació sempre ha anat de cap a caiguda. L’anàlisi que en faig és el següent: primer, tenim una societat que no es veu representada per les institucions ni per l’actual classe política; segon, un procés de presa de decisions massa complex per la societat civil; tercer, una ciutadania que no se sent part d’Europa; quart, una població poc informada sobre les eines que tenen al seu abast. La solució passa per posar en pràctica uns Pressupostos Participatius que retornin el poder de decisió als ciutadans. Feta la prèvia, del que vull parlar és del compromís democràtic i la participació cívica. 

En les últimes dècades, la Unió Europea ha posat especial èmfasi en la participació ciutadana, conscient que el futur avança en aquesta direcció. Des que per primera vegada es van elegir de forma directa els representants del poble el 1979, han sigut molts els progressos en aquesta matèria. Una bona mostra d’això és el reconeixement de la “ciutadania europea” en el Tractat de la Unió Europea en els anys noranta i la seva consolidació com a tal amb la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, lloc on queden recollits tots els drets dels que gaudeixen tots i cada un dels ciutadans europeus. Així com també, la creació de la figura del Defensor del Poble, persona encarregada de garantir els drets dels habitants davant abusos que puguin fer els poders polítics. Ja en el segle XXI, el Tractat de Lisboa (2009) suposa un altre gran avenç democràtic a l’incorporar la Iniciativa Ciutadana Europea, eina molt important per fomentar la participació de la ciutadania al mateix temps que impulsar el creixement de la societat civil a l’hora d’elaborar les polítiques comunitàries. Si bé, les dures condicions que imposa: 1) ha de ser proposada per una comissió formada per 7 ciutadans pertanyents a 7 països membres de la Unió Europea; 2) recollir un milió de firmes; amb l’afegit que, la Comissió no està obligada a crear legislació en resposta a una iniciativa popular; fa que sigui molt difícil de posar en pràctica i, per tant, d’assolir grans fites. Finalment, el gran i ambiciós programa: Europa amb els ciutadans, adoptat per al període 2014 a 2020, posa de manifest que l’agenda política europea es volca de ple amb la comunitat per tal de contribuir a una millor comprensió de la Unió Europea, de la seva història i de la seva diversitat per part dels ciutadans, així com promoure la ciutadania europea i millorar les condicions per a la participació ciutadana i democràtica a nivell europeu. Programa que preveu 3 grans mesures específiques: agermanament de ciutats, creació d’una xarxa de poblacions i projectes per a la societat civil. 

Malgrat tots aquests esforços, i a pesar que encara estem immersos en el pretensiós programa per al període 2014 a 2020 i que és potser una mica precipitat extreure conclusions, el cert és que aquestes solucions, anteriorment descrites, no han generat l’efecte esperat entre la població, almenys en termes de l’Estat Espanyol, atès que quan se’ls pregunta, i cito textualment: “Creu que la seva veu compta a la Unió Europea?”. Segons resultats de l’Eurobàrometre de la primavera de 2015, observem que un 32% afirma que sí, mentre que un 61% diu que no i el 7% restant respon que no ho sap. Uns resultats clarament adversos que situen Espanya a la cua de la Unió Europea. Per conseqüent, Europa no està donant veu als ciutadans. A què es deu, però, aquesta circumstància? 

L’anàlisi que faré a continuació no pretén ser científic, sinó aportar arguments basats en l’experiència pròpia o de les persones que m’envolten. Així doncs, crec que la possible explicació a aquesta situació es deu a: en primer lloc, el desencant per la política, és a dir, la manca de confiança que tenen els ciutadans amb la classe política per les promeses electorals incomplertes, desconfiança que portada a l’extrem, pot inclús arribar a generar fòbia. Davant d’aquesta circumstància, l’actitud que pren la majoria de gent és el “passotisme” que es tradueix o bé, en quedar-se a casa i no anar a votar o bé, desentendre’s per complet de la política, és a dir, no estar al dia del què passa, fent veure que aquesta no els afecta en la seva vida diària; en segon lloc, la manca de transparència en l’elaboració de lleis, on entren a jugar moltes parts, començant per les tres institucions principals: el Parlament Europeu, el Consell de la Unió Europea i la Comissió Europea, i acabant per les pressions externes, fa que sigui, per extensió, un procés molt complex fora de l’abast de comprensió per part de la ciutadania en general. Això, suma’t a la poca simpatia que genera la política, provoca un distanciament de les dues posicions. 

L’anàlisi fet fins aquí és incomplet, al meu entendre, sinó es sumen dos elements més: la no identificació com a ciutadans d’Europa i la desconeixença per part del ciutadà de com es pot fer arribar la seva opinió a la Unió Europea. Anem per parts. Primerament, quan parlo de la no identificació com a ciutadans europeus, em refereixo al sentiment europeu i no al concepte de “ciutadania de la UE”. És a dir, la resposta que dones a la pregunta de: ¿Com et sents? En l’Eurobaròmetre de 2013 sobre la identitat dels europeus, un 38% diu només (nacionalitat), un 49% respon (nacionalitat) i Europeu, però només un 7% se sent més europeu que (nacionalitat), enfront un 3% que assegura sentir-se solament europeu. Això es tradueix en què els espanyols se senten més espanyols que europeus. Per no parlar d’aquells que es senten catalans, espanyols i europeus o, catalans i europeus, ja que seria molt més complex d’analitzar. Consegüentment, si jo, com a ciutadana, no sento que formo part d’Europa, no m’implicaré en cap assumpte relacionat amb aquesta. És de calaix. Segonament, i en darrer lloc, tot i que, a dia d’avui, Internet en general, però també la potent web de la Unió Europea, posen a disposició de la ciutadania una gran quantitat d’informació sobre qualsevol tema que desitgis saber, la població, en el seu conjunt, no va a buscar-la, sinó que espera que aquesta els arribi. De manera que, d’una banda, trobem, sobretot, als joves que, voluntàriament estan desinformats sobre com poden fer sentir la seva veu a les institucions que els representen (ja que la política poc els interessa), però, d’altra banda, també hi ha persones que de forma no voluntària es troben desinformades sobre aquest tema; principalment són o bé, gent gran que no està al dia de les noves tecnologies o bé, les comunitats més desafavorides que malauradament encara no tenen accés a Internet. Sigui com sigui, és un fet que el canal d’informació que va des de les institucions al públic en general no està funcionant correctament. Certament, ambdues problemàtiques esbossades aquí, suposen un greu problema per al bon funcionament d’Europa. La primera perquè, amb el temps, podria fer aflorar els Estats-Nació (terme que encunyo per descriure aquells Estats que no volen estar supeditats a un organisme supraestatal, com és el cas del Regne Unit) i la segona perquè la joventut és el futur d’Europa i sinó comptem amb el seu suport, també correm el perill de veure com l’Europa que coneixem avui en dia, unida i multifacètica en la seva diversitat, desapareix per complet. 

Recollint tot el que s’ha dit fins ara, la poca participació de la ciutadania en els afers europeus es podria atribuir a quatre factors causals: 1) la desafecció, el desencant i el rebuig que generen les institucions i la classe política actual; 2) la manca de transparència en la presa de decisions en el si de la Unió Europea; 3) la prevalença del sentiment nacionalista per sobre de l’europeu; 4) el buit informatiu en el qual viu gran part de la població, ja sigui de forma voluntària o involuntària. La unió de totes aquestes peces conforma, vertaderament, un panorama preocupant per a l’esdevenir d’Europa, ja que si la ciutadania es manté al marge de la política, independentment de la raó per la qual els hagi portat a prendre aquesta actitud, assistim a la caducitat de la Unió Europea i de les seves institucions. Institucions que no tenen raó de ser si no compten amb un ampli recolzament ciutadà. 

En conclusió, la manca de participació ciutadana que vivim crec que és un clar símptoma que en les últimes dècades les institucions s’han aïllat molt de la realitat que viuen les persones i comunitats fins al punt que, s’ha produït una desconnexió que ha comportat l’aparició de dos realitats: la realitat que viu la classe política i la realitat que viuen els ciutadans. Per conseqüent, cal que els òrgans de decisió europeus es tornin a connectar amb la ciutadania perquè, sense aquesta, Europa està consumada. En els temps que corren, el ciutadà no es conforma en poder participar, sinó que anhela poder implicar-se de forma activa i directa en la presa de decisions. Així és que, els organismes europeus cal que facin un pas més enllà de solament consultar la opinió de la ciutadania. Convé que posin en marxa Pressupostos Participatius a nivell europeu vist que, en algunes poblacions com Igualada s’han dut a terme amb resultats molt satisfactoris. Per què? Perquè penso que és una magnífica eina per a “empoderar” (donar poder) els ciutadans. Quins beneficis aconseguim amb això? Doncs bé, primer de tot, canviar la imatge negativa que es té de la política; segon, fer partícips els ciutadans en el procés de presa de decisions alhora que aprenen el seu funcionament, per tant, es treballa la vessant participativa i educativa; tercer, es fomenta el sentiment d’arrelament amb Europa, ja que a través de la participació et sents part d’aquesta; quart, fa que els ciutadans es mantinguin informats sobre com evoluciona el procés i com es fa realitat mitjançant, per exemple, la destinació dels diners a la construcció d’una plaça pública. A més a més, penso que, qui millor que el poble, els primers afectats d’aquesta llarga i dura crisi que encara provoca estralls, per decidir a on és més necessari destinar els diners de tots? Podria ser la clau per començar a avançar i construir entre tots un futur millor per a les pròximes generacions? Qui sap, però crec que es mereixen una oportunitat.