Eren temps realment difícils on l’home havia perdut tota fe en la humanitat. La força cruel del món portava uns temps d’incivisme a tot aquell qui creia en la supervivència i la vida. La IIa Guerra Mundial havia portat misèria a la major part del poble qui es trobava en situacions realment tristes i desoladores que portaven més tristors i desolacions. Per sort algun govern va voler portar esperança i compassió acollint la unió entre Estats.

El que es va veure com a solució fou la creació de relacions entre els diferents Estats europeus per fomentar una economia en depressió i les relacions més enllà d’una frontera.

Tenim sort de ser europeus realment. No ens n’adonem però sortim al carrer i tenim de tot i més: centres de salut per quan la malaltia ens assetja, un sistema educatiu que ens
acompanya generació rere generació, persones que guarden de la nostra seguretat, trens que ens transporten per treballar,..., bona vida en general. La història ens ha portat a una situació còmode per a nosaltres, el que tenim les majors facilitats. Però no hom en pot gaudir.

Un cop vaig veure al parc dels antics Maristes d’Igualada, com un nen d’origen africà i una nena de pell clara jugaven tan tranquils a pilota tot compartint la il·lusió de ser nens. En canvi les mares es trobaven assegudes en diferents bancs i la mare de la nena no les tenia totes amb la seva filla així que va decidir marxar a casa. Per què?

En quin moment perdem aquesta il·lusió i compassió per la gent i preferim la barbàrie per un passat o un color de pell el qual ningú pot triar, quan?

Aquest és un cas insignificant però tradicional pel que sembla. L’any passat centenars i milers de persones van morir en les aigües de la Mediterrània. La reacció per ajudar de part del govern europeu? Nul·la.

On es troba avui aquell sentiment i esperit europeu on les persones érem lliures i ajudàvem aquella persona que ho necessitava. Ens agrada deixar morir la gent? És això? En aquest moment, només sou vosaltres qui teniu la possibilitat de que el seu futur sigui digne, no demanen res més. Però es veu que això no serveix de massa.

Quan era xic pensava que Europa era multifacètica en moltes actituds de llibertats i drets, però es veu que no. Ens eduquen fomentant els valors amb campanyes on s’hi destinen grans volums de diners per a que respectem a tothom si volem ser respectats. On acaba això? A l’escola? A uns tristos minuts de televisió?

La guerra siriana no és pas menys important que una de gran escala. És guerra. I per aquell noi sirià que potser va néixer el mateix dia que ho vaig fer jo, és el 100% de la seva vida.

Vam sortir de temps difícils. No triem d’on venim ni com venim però per sort el futur és en les nostres mans. No eduqueu per a que construïm com a gran comunitat que som? I
vosaltres, dirigents actuals, què us ha passat? Com us van educar? Quina cura teniu de les llavors que, de segur, molts van posar en vosaltres?

Diuen que el futur és a les nostres mans. Tant de bo sapiguem col·laborar en la construcció de la millor Europa futura… Però i l’ara? Per l’ara algú se’n pot cuidar?

Atentament,

Un europeu.